El meu Sònar

Ahir, dissabte 20 de juny 2009, vaig anar al Sònar, el festival de música electrònica de Barcelona per excel•lència. Sempre havia tingut ganes d’anar-hi, any rere any arribava el cap de setmana del 20 de juny i em decepcionava al saber que altre cop no hi podria anar, la meva butxaca m’ho impedia. Aquest any una alma caritativa ens ha convidat anar-hi, i per fi he pogut veure el que tants cops m’havia imaginat.
No crec que pugui tenir una opinió complerta del festival per què no hi he anat tots els dies i sobretot per què no he haver el “Sónar de dia” que, segons diuen, és l’essència de l’acte. La nit d’ahir però, va ser tot un espectacle, i amb això em refereixo a varies coses.
El Sònar de nit es fa a la Fira Gran Via de l’Hospitalet del Llobregrat, un espai d’enormes naus que em feien pensar en un aeroport o una estació de trens. Llums de Nadal, creps a 5 euros i uns autos de xoc contribuïen a la pscicodèlia de l’ambient. La música, com ha de ser, protagonista absoluta de la nit. La sonoritat estava sent molt bona fins que a la pobra cantant de Crystal Castles se li va apagar el micròfon…tot un espectacle veure com s’enrabiava!Destacaria els enormes Orbital i Carl Craig al final que animaven com ningú al personal. I el personal…jo diria que el 80% eren estrangers, provinent sobretot de l’Europa del nord. Al•lucinava esperant a la cua dels lavabos al veure com noia rere noia, sobre enormes talons i modelets que per molt fashion’s que siguin no puc entendre, es maquillava, s’apartava el cabell suat de la cara per tornar a desfer-se entre la multitud embogida i perdre la compostura al segon que deixava de mirar-se al mirall.
Al fer-se de dia no he pogut de deixar d’observar la gent que m’envoltava. Alhora observa el meu grup de amics i em deia a mi mateixa”som la única gent “normal” aquí”. Els altres èren persones amb cares desencaixades, i somrients, lliurament ballant i gaudint de la música. Amb tot molt divertit, una experiència recomanable per a qui li agradi la electrònica. Ara, també recomano anar-hi de franc (si és possible), no ets tant exigent!

(fotografia via Flickr, de garzón)

Mesures excessives

11 de juny 2009. Falten dos minuts per les dotze del migdia. Torre-Romeu, Sabadell. Un home surt del bar on escorçava i es dirigeix a una botiga del mateix carrer. Allà dispara a una dona. Un tret al cap. Surt de la botiga i es troba amb l’altra persona que buscava, a aquesta la dispara al braç. L’agressor camina uns metres més, puja al seu cotxe i se’n va. Al cap d’una estona estavella el vehicle, (devia estar nerviós…), en baixa i fa parar a un altre cotxe que acaba robant, un Seat Córdoba blanc amb el què es dóna a la fuga. Segueix armat.

La premsa del dia dotze explica que la primera dona a qui va ferir era la mare de la seva ex-parella a qui va disparar al braç. La mare va morir poques hores després a l’hospital de la Vall d’Hebron.

No crec que sigui principal, al contrari de la majoria de diaris, el fet de que l’homicida sigui marroquí i les dues dones romaneses, però aquest és un tema que em dona per un altre post. Que sigui, un cop més, un acte de violència de gènere també es mereixerà unes altres línies.

12 de juny 2009. Onze del matí. Autopista C-17 direcció Vic. Un noi condueix un Seat Córdoba blanc. Se’n va passar el cap de setmana a Olot, on viuen els seus pares. Va conduint tranquil·la-
ment quan se li posa un cotxe dels Mossos d’Esquadra darrere i el fa llums per que pari. Així ho fa, i aparca el cotxe al voral .De sobte, veu com, a tot velocitat, es posen un cotxe davant seu, un al costat, i tres mes al seu darrere, un d’ells una furgoneta .El noi es queda dins al cotxe, atordit. Baixa un home del cotxe de davant, vestit de paisà, s’entén que és policia. Es dirigeix al cotxe del noi. No havia tingut ni temps de parar el motor així posa la ma que subjectava les claus a sobre el volant. Aquest moviment provoca que el policia es tregui la pistola i l’apunti. Uns pocs centímetres separen el noi del canó. El mosso el fa baixar del cotxe. El registren sencer, d’alt a baix, sense miraments i delicadeses. El vehicle també és inspeccionat, de forma encara més meticulosa.

Mentrestant, el jove segueix immobilitzat, mans sobre el capó, cames obertes. Te setze policies per ell. Al cotxe no troben el que busquen. Els agents expliquen al noi que busquen un fugitiu armat que va disparar a dues dones el dia anterior a Sabadell. Resulta que va fugir en un cotxe del mateix model i amb una matricula “semblant”. “és una qüestió rutinària, és la nostra feina” va ser la justificació a l’actuació intimidadora. “Ja pot prosseguir” li diuen. El jove, encara tremolant, demana un moment per fumar-se un cigarro. Se li és concedit. En aquest moment apareixen del cotxe de més enrere tres agents més, semblen els coordinadors de la operació policial. Al veure al jove en estat de shock intenten relaxar l’ambient amb un “va, ves-te a fer una cervesa que segur que et tranquil·litza”. La resposta és: “home,crec que me la faré quan arribi, per què si em paren algun dels teus companys més endavant…”. El mosso riu nerviosament. El noi triga uns quants minuts a sentir-se capaç de seguir conduint. Els agents no marxen fins que ho fa ell. Deixen lliures els dos carrils que havien ocupat. Tot torna a la normalitat

Aquestes coses passen, de fet deuen passar a diari. Potser per què el noi en qüestió sigui la meva parella fa que m’afecti el triple i que m’hagi quedat amb aquell “nosequé” a l’estomac des de que m’ho va explicar per telèfon el divendres. La policia ha de trobar i passar a disposició judicial a l’agressor. I l’han de trobar ja, tot i que, després de 3 dies, que jo sàpiga, no ho han fet. Però parar a cada persona que condueixi un cotxe igual al de l’agressor i amb “una matricula semblant” a punta de pistola em sembla un punt excessiu. No crec que fos necessari, tothom s’ha de curar les espatlles, no sé si són necessàries aquests tipus de mesures. Ah, i un apunt, el noi és castany, quasi ros. De fet sembla més aviat alemany, no gaire marroquí…

Un país castigat

Recordem Birmania, un moment de reflexió en honor al poble birmà que no deixa de patir.

La Unió de Myanmar (abans Birmània), el país més gran del sur-est asiàtic, pateix conflictes i revoltes internes de forma constant des de fa uns 40 anys. La seva localització (entre la India i la Xina), i la seva potencialitat de recursos naturals el podrien haver fet un dels països més pròspers de la zona, però les tensions político-socials han conduit a l’actual situació de crispació social i econòmica.

La regió forma, juntament amb Laos i Tailàndia, part de l’anomenat “Triangle d’Or” del cultiu mundial d’opi i fabricació de heroïna blanca alhora que és escenari de la violació sistemàtica del grups ètnics minoritaris. Milers de civils (molts d’ells nens) són “reclutats” per l’exèrcit per a fer treballs forçosos per a la comunitat. La insostenible situació econòmica i la privació de llibertats ha dut a constants revoltes per part dels birmans, com la dels universitaris al 1998 i la dels monjos budistes l’any 2007 que van acabar amb nombrosos ferits degut a la dura repressió militar.

Es tracta d’un dels conflictes més oblidats en els mitjans de comunicació, de fet ho era gairebé del tot fins que se li va atorgar el Premi Nobel de la Pau a Aung San Suu Kui l’any 1991. Es van fer públiques les lluites del partit Lliga Nacional per la Democràcia per enderrocar la Junta Militar que lidera una dictadura severa des de 1962. AungSan Suu Kui és filla del general Aung San que va encapçalar la victoriosa lluita de descolonització del Regne Unit. La ex-secretària de les Nacions Unides pateix arrest domiciliari des de 1989 però segueix al capdavant de LLND amb qui va guanyar les eleccions de forma clara l’any 1990. Però tots els intents de democratització s’han vist frenats per unes forces dictatorials molt repressives que castiguen el país de forma continua. Per si no fos prou, al 2008 el cicló Nargis va deixar-se caure a la zona, enduent-se 100.000 victimes i desplaçant a 2 milions de persones.

Crec que molt sovint tenim els ulls tancats en vers el món, i caldria obrir-los una mica. Probablement no podem fer absolutament res per canviar les situacions injustes al món però crec que ser-ne conscients és important, sobretot per adonar-nos (un cop més) de la inmensa sort que tenim. Valorem una mica més el que ens envolta per què som inmensament afortunats, i deixem, si us plau, de queixar-nos per tot.

Pausus Interruptus

Diumenge, 24 de maig 2009, El País Semanal. Com cada diumenge una pausa per llegir la revista amb calma, com mana la jornada.  Se sol acompanyar d’una clara i unes olives si és al migdia o amb un te si és després de la siesta. Avui no ha calgut siesta per què ja ha sigut un dia de no fer res, sent un diumenge d’aquests eterns en què el temps no passa però vas sentint com el dilluns va arribant, poc a poc però amb insistència. El Semanal ha estat acompanyat per un gotet d’aigua i la pseudo-brisa arravelera que acompanyada de sons (busco el silenci però mai hi és…) i olors que  penetren el nostre cauet de formigó. No sóc defensora d’El País, ni molt menys, però El Semanal m’agrada, els reportatges, (molt més que les entrevistes)em solen relaxar. Sempre passo les primeres pàgines ràpid per arribar a  l’article de Juan José Millas que sol fer-me sortir de la lectura per ensenyar i compartir-l’ho amb qui tingui a prop. Potser per què és senzill, o potser per què gaudeixo de les fotografies em dona aquell moment íntim que depenent de la setmana pot durar una hora o 10 minuts. Aquesta setmana ha sigut d’aquelles en què el moment que anhelava ha passat amb un plis plas. Cap dels articles m’ha sorprès o captivat, i més aviat m’ha irritat que es dediquessin 12 planes al Messi…ja expressaré la meva relació amb el Barça en un altre post, després del dimecres potser. Un altre apartat que m’ha trencat la pau interior ha sigut el seguiment a la senyoreta Sarkozy (que per cert, s’ha operat i bastant no?) a Burkina Faso com a “ambaixadora del Fons Mundial de la Sida”. Què vol dir això? El FMCS, que segur que deu fer algo de feina per pal•liar els efectes de la pandèmia, demana (altre cop) a un personatge “famós”per què aparegui durant un dia i mig, (amb seguici de periodistes i estilistes inclòs) a dir al món lo molt que s’està fent per ajudar a aquesta gent. Realment cal que hi vagi la Bruni per què ho sapiguem? Si precisament el què hauríem de saber és que no està fent prou,no? I posar-hi un remei eficient ja d’una vegada, no?El que fa més gracia és que afirma que “no ho faig per afermar la meva popularitat a França”…Res de descans diumengil avui.

Enbadalonats

Aquest dissabte 9 de maig a la nit plovia i feia inclús una mica de fred a la Plaça del Centenari de Badalona. Però això no va impedir que es convertís en un espai de festa i música en què desenes de cossos es movien a l’uníson als ritmes dels mestres de cerimònies. Els primers en tocar van ser Que Pum Que Pam, que puntualment a les 22h van iniciar el seu tribut a la rumba catalana versionant inclús a mítics com Michael Jackson.
Els van seguir Nour el grup liderat per Yacine Belahcene que amb la seva contundent música de fusió va seguir fent ballar als assistents. Les lletres del seu disc En Blanc aportaven la llum que els anomena a la fresca nit primaveral.
La pluja ja havia agafat més força quan van sortir els esperats Ojos de Brujo. Nou músics van omplir un escenari que se’ls hi quedava petit. Amb el seu estil únic i inimitable van ser generosos amb el repertori que incloïa el millor dels seus tres discos. Un plaer pel cos que no pot evitar contagiar-se de l’alegria que saben transmetre com ningú “els fills de la rumba de carrer i del flamenc políglota” com s’auto-anomenen a la seva web.
L’entorn era l’idoni pel tipus de concerts que se’ns oferia. Un nombre de gent perfecte, ni masses ni massa pocs, l’aire lliure, les zones de gespa per fer la sentada i beguda (el tercer element indispensable, després de la música i l’espai) a bon preu i inclús amb servei de cambrers entre el públic (altrament dit birres a un euro que s’extreuen de motxilles o neveres de platja). Felicitacions a la comissió de festes per la organització i pel pressupost que els ha permès un cartell d’aquesta talla.

Injustícia major

Avui, diumenge 3 de maig de 2009, surt a la llum l’execució de, que va ser penjada per l’estat Iranià aquest divendres.  La van matar per un delicte que suposadament va cometre amb 17 anys. Al setembre de 2003, Delarabi i la seva parella Amir Husein Soudeh, que en el moment tenia 19 anys,  van entrar a robar a la casa d’un cosí del pare de  Delarabi. Els van enxampar i ella es va autoinculpar pel crim per tal d’evitar que la pena se l’endugués el seu novio. Soudeh li va demanar que ho fes per què al ser major d’edat en el moment del crim la penalització seria molt major; Delarbi era menor, per tant no se li aplicaria càstig. Recentment Delabi s’ha retractat de la confessió, però no s’han admès noves proves i ha estat jutjada per un crim que no ha comés.

La van penjar, sense avisar a la seva família, ignorant la moratòria de dos mesos que havien establert els jutges del cas i obviant el Conveni de Drets del Nen (firmat per Iran) que prohibeix la pena de mort a autors de delictes comesos quan eren menors d’edat. Segons El País, Amnistia Internacional està indignada per què no s’han respectat els drets civil de la noia,fins a tal punt que ni el seu advocat sabia que l’anaven a matar.

Tenia 22 anys, la mateixa edat que tinc jo ara. Potser per això m’ha afectat amb més força que altres noticies. Crec que no em puc ni arribar a imaginar pel que ha passat aquesta noia, víctima d’una altra violació dels drets humans que encara no es respecten en moltes regions del món. Robar és un error i s’ha de castigar, però una desproporció tan gran és inacceptable, però aquí, des de la nostra acomodada societat, què fem per solucionar-ho?

Anant d’europeus

Hi ha coses que no entenc. No entenc com es pot pretendre ser tant progressista, obert i modern quan no se sap com. Em refereixo als ideòlegs de crear una visió de Barcelona com a ciutat cosmopolita, avançada i europea quan a la pràctica i en la vida diària de qui l’habitem això no es dóna. Entenc que per un anglès, suec, alemany…que ve a passar un cap de setmana es trobi amb una ciutat increïble, barata, calenta, activa, interessant, musical, artística,  colorista, bona…Però els barcelonins que hi som de dilluns a divendres veiem la veritat darrere la façana utòpica. Aquest imatge de la ciutat que es projecta és de cara als turistes que quan venen aquí veuen com l’imaginari es compleix, però és lluny de la concepció que tenim molts de nosaltres.
En un dels aspectes que més em molesta la pretensió de crear una ciutat europeista (aquest terme es refereix a incorporar comportaments propis dels països del nord d’europea, facilitar la vida ciutadana de manera sostenible, efectiva, pràctica, econòmica…) és en el Bicing. Avui estic especialment molesta amb el servei per què he trigat una hora en venir a la universitat (en comptes de 20 minuts) per culpa seva, amb això justifico la meva actitud de protesta que en un altre dia potser hagués estat més moderada.
La idea de crear un sistema de préstec de bicis repartit per tota la ciutat i a un preu raonable em sembla genial. En la majoria de ciutats europees ja existia i per això es va pensar en copiar el model i anar instaurant-lo progressivament. Però crec que Barcelona no estava preparada per algo així. Per començar no hi ha prous carrils bicis, i els que hi són no estan degudament senyalitzats, ni integrats amb el trànsit urbà. Calia crear prèviament una correcta circulació per a les bicis (que no tot és el Bicing, de fet, fixant’hi veus que la majoria de gent que va en bici ho fa amb la seva). Va ser precipitat, i encara, dos anys després segueix està en fase d’implantació. Falten estacions, més accés al servei tècnic (que caldria que fos una mica més competent), i sobretot un sistema electrònic (que és en el que es basa tot el servei) que funcioni com cal.
No puc entendre com cada dia hi ha problemes, com cada dia em trobo cares llargues a la parada, per què la màquina no reconeix la targeta, per què la tercera bici que provo encara no li funcionen les marxes o els frens o la roda que està puntxada…per què no la puc treure o no la puc tornar i la màquina no m’indica on hi ha lloc en les altres estacions, o m’ho diu però no hi ha un mapa que m’indiqui on són les altres estacions… i un llarg etcètera…M’agradaria fer una enquesta als usuaris del Bicing i valorar el seu nivell de satisfacció, posaria la ma la foc que tindrien una impressió semblant a la meva.
El que no entenc és que es pretengui ser modern i avançat però a la pràctica això no es concreti en res. Que s’omplin la boca amb lo “maca” que és Barcelona i es facin polítiques intervencionistes que enganyen a la gent fent-los creure que tenim un ajuntament fantàstic quan realment fa bastant de tuff.
Encara queda molt per fer, però el que crec que s’ha de tenir clar és que les coses s’han de fer ben fetes…a poc a poc i amb bona lletra i llavors ens podrem començar a plantejar copiar mesures europees.

Presentació

Primer blog personal, primeres línies, i primers interrogants… Em disposo a crear un espai de reflexió on deixar caure aquells fets noticiables que passen en la nostra societat i que em criden l’atenció, que em sorprenen i que tot sovint no troben lloc en els mitjans de comunicació. Veu en on per què intentaré parlar d’alló que es descarta o que no s’aborda amb la profunditat que jo li donaria, per tant possar en on allò que està en off. A l’espera de rèpliques…

Hello world!

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!